Testimonis / Testimonios

28 Testimoni sobre Trastorns de la Conducta Alimentària

 

Avui estem a 12 de febrer de 2019 i estic aquí, asseguda al sofà, davant de l’ordinador amb una poma mig rosegada i un quadradet de xocolata negre esperant a ser menjat, intentant escriure una part de la meva història.

 

Fa sis mesos enrera, la mateixa situació hauria estat molt diferent, a aquestes hores (19 h de la tarda aproximadament) estaria fent esport per cremar les calories del dinar i sense cap peça de menjar a prop meu per berenar. Pot semblar una exageració, però aquesta era la meva vida: despertar-me molt d’hora, esmorzar una infusió, fer esport per cremar, treballar, dinar poc, vomitar, fer més esport per cremar, treballar, no berenar, fer novament esport si m’era possible, sopar poc, vomitar i dormir.

 

Aquesta era la meva rutina diària, evidentment que trobava temps per estar amb la meva parella, per quedar a fer un cafè amb les meves amigues, però aquesta rutina passava desapercebuda davant dels seus ulls. Les meves explicacions es basaven en autoconvencem a mi mateixa que els vòmits eren un problema relacionat amb el meu estómac, amb alguna possible al.lèrgia o intolerància perquè aquests no eren provocats en cap moment pels meus dits, de fet, tot venia de més amunt, tot estava connectat amb la meva ment.

 

Llegit així sembla bastant absurd creure que els meus vòmits eren provocats pels meus propis pensaments, o això és el que em deia a mi mateixa, em negava que el que realment estava passant era més greu. Si busques bulímia a internet, argumenta principalment que aquesta malaltia es caracteritza per autoprovocar-se el vòmit mitjançant els dits, o almenys aquesta és la informació que vaig anar analitzant en diferents articles. Per tant, “res a veure amb el que feia jo”.

 

Però estava clar que alguna cosa no anava bé, que no era normal que dia rere dia vomités després de la gran majoria d’àpats. Alguna cosa dins meu veia que l’excusa del mal d’estómac no era verídica, tot i això le ceguera voluntària vers la possibilitat d’alguna cosa que anés més enllà va ser superior i va seguir guanyant la batalla. Al llarg d’aquest temps el meu cos va canviar, vaig perdre molts quilos, la menstruació es va desequilibrar totalment, el meu humor era canviant però tendia a decantar-se cap a la depressió, de les coses més petites en feia grans problemes, no aconseguia descansar a les nits, em feia pànic el menjar.

 

Era com si dins meu habités un monstre, un buit negre que no em deixava pensar més enllà del meu físic, del meu cos, de la vergonya de què dirà l’altra gent de mi quan em vegi. I aquest monstre anava creixent cada dia més i s’anava apoderant de les coses bones, positives i boniques que podia tenir; jo em veia al mirall a través dels ulls d’aquest monstre que només trobava crítiques i defectes.

 

Per sort, i com un petit raig de llum, va aparèixer a la meva vida la meva actual parella, ell va ser qui em va empènyer a fer el pas que tant temia, el pas d’acudir a un especialista (en el meu cas la Laura) i sentir d’una vegada per totes les paraules que tanta por m’havien fet durant molt temps: trastorn de la conducta alimentària.

 

El meu cas no es podia encasellar, no es podia etiquetar com a anorèxia ni tampoc com a bulímia. De fet, al llarg de sis anys la meva malaltia ha evolucionat, tot va començar amb una anorèxia temporal que va acabar derivant en una bulímia bastant extrema. És a dir, durant aquests anys el meu cos i la meva ment només tenien l’objectiu d’estar prima, de perdre pes i d’autoexigència en aconseguir-ho.

 

Quan vaig arribar el 4 de setembre de 2018 a la consulta de la Laura, qui va entrar i va seure allà amb ella era una noia destrossada, malalta, amb infra-pes, amb depressió i amb una ment autodestructiva. Davant aquesta situació límit el primer que vam començar a treballar va ser buscar una estratègia per aconseguir que fos capaç d’ingerir el menjar sense treure’l; després centrar-nos amb un registre diari de cada àpat i anotar en quin context es produïen els vòmits i quins n’eren els pensaments; sense deixar el registre dels àpats, fer-ne un altre dels pensaments diaris; intentar introduir a poc a poc més varietat d’aliments a la meva dieta i augmentar-ne una mica les quantitats; reforçar el pensament amb afirmacions positives com “M’agrada el meu cos”, “La vida m’estima”. I seguiria escrivint més passos, però encara me’n queden uns quants per descobrir amb la Laura.

 

A dia d’avui, puc afirmar que la persona que segueix anant cada setmana amb la Laura és totalment diferent. Gràcies a tot aquest procés, a tots aquests passos i a tot aquest treball realitzat fins ara, la meva vida a canviat 360°. Ara sóc una noia que fa tots els àpats sense vomitar-ne cap; una noia que llegeix llibres d’autoajuda i superació per aprendre a veure la vida d’una altra manera i per treballar la meva ment; una noia que és més feliç i que valora molt més les coses; una noia que vol estar sana; una noia que no veu el menjar com un enemic sinó com un element necessari per viure i estar saludable; una noia que ha canviat la seva relació amb la gent del seu voltant cap a millor; una noia que té ganes de seguir lluitant i treballant per aconseguir ser la millor versió d’ella mateixa.

 

Evidentment encara em queda molt camí per fer, moltes coses a treballar i em queden molts registres d’àpats i de pensament per lliurar a la Laura, però us prometo que tot és possible. És possible superar un trastorn alimentari, només cal deixar que t’ajudin, que t’acompanyin en aquest procés, que tu mateix/a siguis capaç d’evocar totes les teves forces i energies en voler fer-ho possible, i sobretot no tenint por a fracassar o recaure en alguns moments perquè és part del procés. Caure significa tenir la possibilitat d’aixecar-se novament, d’aprendre coses noves d’aquesta caiguda i de canviar-les per aprendre a fer camí planer.

 

La vida no és fàcil per ningú, tothom té els seus propis fantasmes, però creu-me que moltes vegades som nosaltres mateixos els que la compliquem. I si em permeteu, us diré que fins i tot estic agraïda d’estar aquí i de poder compartir la meva història perquè gràcies a tot això he après a valorar la vida. Gràcies a tu Laura no només m’estic curant, sinó que també estic aprenent a viure el moment i a viure per mi i amb mi mateixa. Gràcies per acompanyar-me en aquest procés, per ser dura quan calia i per motivar-me i felicitar-me amb cada progrés, per seguir a dia d’avui al meu costat amb un objectiu comú: ESTAR SANA!

 

 

27 Testimoni sobre pensaments suicides

 

Feia temps que estava ofuscada, que ho veia tot tenyit de negre, m'havia tornat una pessimista. Cansada d'estar sempre frustrada amb continus pensaments de suïcidi, vaig pensar d'acudir a la Laura Esquís perquè m'ajudes. Certament em va costar molt prendre la decisió, ja que tenia unes creences personals que em feia por que me les intentés canviar. Va ser tot el contrari, la Laura em va ajudar a aclarir la ment, a aprender a no fer cas del que diuen els altres, a tornar a estar motivada i contenta com abans havia estat. Realment gràcies a les diferents sesions i tècniques, he après a com gestionar-me a mi mateixa, i controlar les meves emocions.
Un cop aconseguits els objectius amb la Laura, haig de dir que això no acabat, sinó que és tot un principi per viure de la forma desitjada. N'estic molt agraïda Laura.

 

 

26 Testimoni sobre la depressió i l'ansietat

 

Vaig conèixer la Laura en un moment de desesperació total. Havia estat més de cinc anys medicada amb antidepressius i quan per fi me’ls van treure i semblava que la cosa anava bé vaig recaure. Pensar que l’ infern tornava a començar, em va fer por. 
Com se suposava que podia arribar a controlar l’ansietat si només mirant la televisió o escoltant gent parlar sobre alguna malaltia o desgràcia em feia tenir atacs de pànic? Per què em trobava malament si la meva família estava bé, la meva parella i jo estàvem bé i no hi havia cap situació complicada que pogués justificar la meva malaltia? Estava boja? Era culpa meva? 
Llavors, vaig decidir buscar ajuda i vaig trobar la Laura. Ningú mai m’havia dit que un atac de pànic es podia frenar només respirant. RESPIRANT!!! Em vaig adonar que, efectivament, quan estic ansiosa la meva respiració és més ràpida, el meu cor batega més ràpid. A vegades ni ens adonem dels petits detalls, però és cert. Només havia d’escoltar-me a mi mateixa, parar, deixar el que estava fent o pensant, i respirar. Va ser la primera eina que em va donar la Laura, controlar la respiració, una cosa que sembla una tonteria, però que realment és importantíssima. 
La Laura m’ha canviat la vida, m’ha donat les eines necessàries per afrontar una malaltia que m’acompanya des de ben joveneta. Sóc una persona patidora, sempre penso el pitjor, tendeixo a anticipar-ho tot, tinc pensaments negatius constantment, coses que fan que l’ansietat se senti amb total llibertat per actuar. 
Però també sóc una persona tossuda, amb geni, amb molta força de voluntat. Sóc forta encara que a vegades necessiti ajuda externa. L’ansietat no em pararà. La Laura m’ha ensenyat a afrontar-la, a acceptar-la i a controlar-la. 
És una professional de cap a peus. M’agrada que parli clar, que no em doni la raó perquè si, que em discuteixi les coses, que em posi exemples i em faci veure quan estic equivocada. 
El dia que la vaig trobar buscant per Internet, vaig trobar la solució al meu problema d’ansietat, i sempre sempre li estaré agraïda.

 

 

25 Testimoni sobre la depressió (de mare a filla)

 

Aquest testimoni requereix certa presentació perquè la seva bellesa rau en el fet que és una carta escrita de la mare d'una adolescent a la seva filla en recuperació d'una severa depressió, només puc dir que em trec el barret davant les dues.

 

Li queien els cabells a cada costat de la cara formant un parèntesis i aquesta era la representació del que havia estat la seva vida durant l’últim any. Un llarg parèntesis, on ella havia estat absent només amb petits moments de lucidesa, que era quan aprofitàvem per treballar per poder fer fora la malaltia.
L’obscuritat, la negativitat, el patiment, la insuportable lleugeresa del ser, la por, els dubtes, els camins equivocats, els fets traumàtics d’una infantesa presa. Tots ells, formaven una gran bola negra que inundava el seu cervell i no li deixaven veure la bellesa de la vida.
L’adolescència, tampoc ajudava, la immaduresa pròpia de l’edat i la seva fragilitat feia que tot s’intensifiqués més.
Però, el factor humà va fer possible la seva recuperació i tornar a ser ama del seu cervell, de les seves emocions, els records, l’amor de la família, les amistats, el futur, la vida.
Factor humà, perquè?, doncs perquè el seu esperit de lluita anava més enllà de qualsevol falsa aparença de fragilitat i el plor i la negror donava pas a petites sortides, punts de llum on agafar-se per sortir del pou on estava per acabar veient la realitat tal com era.
Ara, quan ja estem arribant a la part final del tractament i mirant amb la serenor que comença a donar la distància del temps, em dic a mi mateixa, que no ho vull oblidar, per no tornar a caure amb els mateixos errors, per detectar a temps si la malaltia em volgués tornar a atacar. Si, hi ha molts records negres, espases clavades a l’ànima, però quan he trobat la llum aquesta era molt més intensa i bonica que abans. Ara, veig la bellesa del món des d’un altre perspectiva, la de jo estic aquí fent un viatge i puc gaudir del que m’envolta i durant el camí de la vida em trobaré amb entrebancs i amb persones que no em desitjaran bé, però, la llum és tan forta i la bondat tan patent que val la pena el camí a fer.
Vull donar les gràcies a totes les persones que ens han ajudant, tant terapeutes, com familiars, amics o coneguts que han empatitzat amb nosaltres i ens ha n fet aquest tros de camí de la vida més lleuger.

 

 

24 Testimoni sobre la depressió

 

Siempre he sido bastante reacia a pedir ayuda pero gracias a que mi, por aquel entonces, exmarido me animó a hacer una visita de prueba con Laura mi vida dio un giro de 180*.
Sinceramente no se que me pasaba pero notaba que no estaba bien. Desanimada, aburrida, altibajos en el humor…. Pero siempre me echaba a la espalda todos los problemas y decía que no pasaba nada.
La primera visita reconozco que fue impactante, volví a casa asustadísima y llorando porque Laura me ayudo a ver que mi situación era mas grave de lo que yo me imaginaba y que teníamos que trabajar duro. Me diagnosticó depresión grave/severa.
Fuimos analizando varios aspectos/ámbitos que presentaban problemas. En el trabajo vivía una situación de acoso y derribo a la cual nunca supe enfrentarme y poco a poco hizo que mi autoestima estuviera por los suelos.
En el ámbito familiar vivía y arrastraba varias cosas, desde la muerte de mi padre, enfermedad de mi madre y mala relación con mi hermano.
Y respecto a mi vida personal acababa de separarme y tenía que seguir adelante con un niño pequeño sin ayuda familiar porque vivían lejos.
Fueron un cúmulo de cosas que pudieron conmigo.
Recuerdo que en una de las primeras visitas Laura me comentó que fuese al médico porque creía necesario que tomase medicación y así lo hice. Tenía que tomar ansiolíticos y antidepresivos. Ese día fue cuando realmente decidí que esta enfermedad no iba a poder conmigo.
He estado trabajando con Laura prácticamente todas las semanas durante un año y gracias a ello perdí el miedo a enfrentarme a mi jefe, superé la muerte de mi padre y posteriormente la de mi madre, recuperé y mejoré la relación con mi hermano y para mayor sorpresa recuperé a mi marido.
Después de un año trabajando muy duro he superado la depresión y dejé atrás totalmente la medicación gracias al trabajo que hacía con Laura y bajo supervisión médica.
Si hace un año me dicen que pasaría todo esto no me lo creo.
Desde entonces siempre intento poner en práctica todos los recursos que Laura me enseñó y tengo muy claro que, si volviese a necesitarlo, no dudaría en volver a ver a Laura.

 

 

23 Testimoni sobre fòbies

 

"Sempre he tingut molta ansietat, ja ho vaig saber des de ben petita. Tenia atacs de pànic sense saber molt bé per què, tenia moltes pors, com ara envenenar-me amb alguna cosa, ofegar-me, etc. En definitiva, por a morir en qualsevol moment.
Amb els anys, a mesura que madurava i em feia gran, les pors més insòlites anaven desapareixent. Però un dia, se'm va passar pel cap un pensament: tu no estàs bé, i si et suïcides? El suïcidi és una cosa que sempre m'ha impressionat molt, com una persona pot llevar-se la vida a ella mateixa? m'engoixa la idea i em fa reaccionar. Doncs ja va estar, em vaig enganxar a aquest pensament fins al punt que em dominava la ment, jo mateixa ho retroalimentava, no ho deixava anar i es feia gran i gran i gran. Arribes a creure que és real, i més t'espantes. I com pot ser que estiguis pensant això si realment no vols? I per què, si jo realment vull viure i vull estar bé? I per què, si realment tinc una bona vida? T'obligues a fer front al pensament i a lluitar contra ell, precisament això és el que et fa fer la ansietat.

Avui, sóc capaç d'entendre tot el que em passava gràcies a que un dia, una amiga que val or, em va parlar de la Laura i em va animar a fer-li una visita.
Al principi, després de tants anys d'alimentar aquesta por, i d'estar programada d'aquesta manera, em va costar veure-ho, però gràcies a la Laura em vaig adonar que tot era qüestió de desprogramar-se i deixar d'alimentar aquesta ansietat.
La Laura et dóna eines, t'ajuda a entendre el que t'està passant, t'acompanya durant tot el procés en el qual tu, i només tu, tens la clau per solucionar el que t'està passant: L'ansietat s'alimenta de la nostra lluita, de la nostra reacció. Tot el que hem de fer és no reaccionar, i ja està, així de senzill, i de sobte, desapareix. Sé que no és fàcil deixar de reaccionar i no agitar-te pel que penses, però és possible i cada vegada costa menys. No lluitis contra tu mateix, no argumentis en contra d'aquesta por, tanmateix és irracional i no té sentit, no perdis el temps en autoconvencer-te de lo contrari del que la por et proposa. Si enlloc de fer això respires, et concentres amb el teu cos i no la teva ment, a poc a poc deixaràs de reaccionar.

Fins i tot, em va anar tan bé entendre que les pors només són pors, que em vaig animar a agafar el meu primer vol després d'estar molts i molts anys sense poder volar de la por que em feia, he començat fent vols molt curts, però ja hi puc anar sola i estic decidida a anar avançant fins a anar-me'n a la Conchincina i tornar.

L'ansietat sempre serà allà, però no n'hem de voler escapar, ho hem d'acceptar, és un sistema fisiològic que ens ajuda a sobreviure, però que em de ser conscient que a vegades es dispara sense que faci falta, i l'hem d'aprendre a dominar perquè no ens domini a nosaltres. No podem deixar-nos endur per les nosltres pors, simplement són fruit d'un mecanisme natural de defensa que activem exageradament quan no és necessari. Perquè la ment té tendència a crear problemes que en realitat no existeixen, perquè som així, funcionem així, és la nosltra manera de sobreviure, sempre vindran pensaments desagradables, propostes de situacions no desitjades, etc. És una cosa que li passa a tothom, el que fa la diferència és com reaccionem envers ells, i això, només depèn de nosaltres, es pot entrenar i es pot controlar.

Espero que us pugui servir tot el que he escrit, jo sé que tindré moments en què la por tornarà, ho accepto i ho entenc, però també sé que tinc la clau perquè no es quedi amb mi i se'n vagi per allà on ha vingut.

Moltíssimes gràcies per tot, Laura, per fer-ho tot tan fàcil i ajudar-me tant!!!"

 

 

 

22 Testimoni sobre ansietat

 

Llevaba muchos años conmigo, es más siempre va con nosotros, pero esta vez me había sobrepasado, me manejaba mi vida diaria y hasta las vacaciones.
De hecho fue durante las últimas cuando mi amiga la ansiedad decidió no dejarme ni siquiera conducir primero, luego salir a la calle, en fin hacer vida normal.
Incluso tuve que volver en tren y que la grúa se encargara de mi coche, vaya vacaciones.
Fue entonces cuando me puse en manos de Laura y poco a poco fui saliendo a la calle sin miedo, primero con mi bici y luego conducir cada vez tramos más largos en fin hasta acabar con esa agorafobia que me dominaba.
Se puede, yo lo hice, solo hay que cambiar la manera de pensar y usar las herramientas que Laura nos pone a nuestra disposición.
No digo que sea fácil, yo lo sé muy bien, las crisis de pánico son horribles, yo lo sé mejor que nadie, pero nadie se muere de esto, ni sale volando, ni le da un infarto.
Nunca estamos libres de ella porque forma parte de la vida solo trata de protegernos, miedos tenemos todos y algunos estarán ahí siempre pero que sean los menos posibles y que nos hagan desarrollar una vida normal ni disfrutar de ella.
Gracias por todo Laura, 
Ojalá nunca tenga que volver pero es bueno saber que estás ahí.
Sí se puede, todos pudimos.

 

 

21 Testimoni sobre l'angoixa i pensaments negatius

 

Una nit qualsevol, després d’una bona estona amb els amics, relaxada davant del mar amb la meva parella, i de cop, un pensament em travessa de dalt a baix: No l’estimes. I a partir d’aquí una angoixa i un nerviosisme extrem es passegen pel meu cos durant tota la nit. Vaig a dormir, demà serà un altre dia.
Però aquella nit no acluco l’ull. Aquella idea no deixa de turmentar-me. No l’estimo? I perquè estic tant malament doncs? Deixa’l, la vida continua. A partir d’aquell dia entro en un bucle que durarà molt de temps: No l’estimo. D’acord, doncs deixa’l, millor ara que no més tard. Val, fes-ho. Però no, no puc. Perquè? Perquè l’estimo. I així constantment un cop darrera l’altre. Demanant-li que em deixi perquè jo no puc fer-ho i no vull que pateixi. I així com un peix que es mossega la cua constantment.
En aquell moment començo una teràpia amb una psicòloga. Dos anys de teràpia, un cop per setmana, però l’acabo cansada i amb la sensació que, tot i que aquella idea ha anat desapareixent lentament, no és a conseqüència de la teràpia, ja que hi he treballat molts problemes i m’ha ajudat molt, però no m’he centrat en el motiu que em turmentava.
Al cap d’uns anys, relaxada al sofà, mirant una pel·lícula i menjant pizza, de cop apareix una altra vegada: No l’estimes. Mateixa reacció: angoixa, nervis, vòmits, estat anímic pels terres...No pot ser! I torno a entrar en modo bucle, justificant-me a mi mateixa que si que l’estimo, lluitant contra aquell pensament.
En aquell moment penso que no pot ser, una altra vegada la mateixa crisi, la mateixa idea, els mateixos símptomes! Fa 10 segons ni m’ho plantejava, simplement estava bé, i sense pensar-hi ni donar-hi voltes. Se el meu objectiu: ser feliç, i ser feliç amb ell. Perquè m’omple, perquè em fa riure, perquè quan penso en ell se’m dibuixa un somriure a la cara, perquè més d’una vegada l’he imaginat jugant amb els nostres futurs fills, i com aquests perquè, mil d’altres.
És aleshores quan començo a pensar que alguna cosa passa, que no pot ser que els meus sentiments canviïn d’un segon a l’altre i que em torni a passar el mateix. Començo a indagar per Internet...trobo de tot...i no tot el que trobo m’agrada doncs alguns diuen que si dubtes tant sols un instant dels teus sentiments cap a la teva parella, directament és que no l’estimes! Però no! Jo no vull aquesta resposta, jo vull estimar-lo perquè l’estimo! Una altra vegada el peix que es mossega la cua...! Al final trobo un parell de blocs i pàgines d’alguns psicòlegs que em parlen del TOC d’amors i les idees obsessives. I no se com apareix el bloc de la Laura.
Així doncs, i per segona vegada, decideixo plantar cara altre cop a aquesta idea, perquè per sobre de tot vull estar amb ell, i ja sabeu el perquè. Un cop a la consulta de la Laura, i on explicant-ho en veu alta em sento a mi mateixa i penso què estàs dient...em parla dels pensaments automàtics, en aquest cas negatius. M’explica que poden aparèixer en moments d’estrès i que no els hem de fer cas, de la visió de túnel.... Però es clar, el meu problema és que aquest pensament em va enganxar fa ja molts d’anys. Però estic contenta, només és el primer dia, i m’està donant un nom: pensaments automàtics.
Al llarg de tots aquests anys he tingut crisis fortes com les dues que us comento, i d’altres més petites que vaig superar en qüestió de poques setmanes i no se ben bé com, però analitzant-les, és cert que sempre anaven acompanyades d’algun moment de nerviosisme o estrès (exàmens, feina, cúmul de circumstàncies...). Aleshores ara, he d’aprendre a analitzar-me: quan, com i on apareix, aprendre a respirar, i sobretot no donar-li de menjar al lleó (no saps quantes vegades m’he imaginat al lleó tancat a l’habitació del costat). Totes aquestes eines, més la homeopatia, han fet que en un any aproximadament, tinguem la situació més aviat controlada (amb algun que altre moment de feblesa).
El més important per a mi ha estat el fet de poder diferenciar el què és real i què no, doncs quan aquesta idea apareix al meu cap, no la percebo com a real, però m’afecta tant, que fa que em tanqui en mi mateixa i no pugui sortir del bucle en el qual he entrat, en el qual hi puc estar enganxada molts i molts dies. No obstant ara se que hi ha algú a qui puc recórrer i a la què li dono les gràcies, però també li dono les gràcies a la meva parella per no tirar la tovallola ni la primera vegada, ni la segona, ni.....

 

 

20 Testimoni sobre l'angoixa

 

LA MILLOR INVERSIÓ DE LA MEVA VIDA:

Keep calm! Live is funny! Aquest es el “mantra” que diàriament recito d’ença que, gràcies a la Laura, vaig poder alliberar-me de les pors i neures que no em deixaven viure plenament.
Una combinació de fatalitats personals, laborals i familiars s’estavan gestant al meu entorn i no sabia com fer-li front. Estava a dues passes de perdre les poques forces i esperances que em quedaven.
El seu senzill, ràpid i eficaç tractament em va ajudar a superar-les, a aprendre a conviure amb les incerteses i recarregar les piles. D’una en una, les pors van anant-se diluint. Em va ensenyar que som nosaltres qui triem quin camí agafar. Que la felicitat es troba en les coses més senzilles; que no és un fi ni un repte, sinó una actitud. En resum: que nosaltres som els qui escollim quina “pel·lícula” volem fer de les nostres vides: una d’angoixa i terror o una divertida i feliç comèdia?. Òbviament, amb la seva ajuda, vaig escollir la segona i, encara que sembli ingenu, des d’aleshores, somric molt i soc més feliç que mai. Com deia el gran poeta Federico Garcia Lorca: “Desechad tristezas y melancolías. La vida es amable, tiene pocos días y tan sólo ahora la hemos de gozar”. Gràcies Laura.

 

 

19 Testimoni sobre maltractament

 

Tot va començar quan era una nena, els maltractes a casa eren l’ordre del dia, els vivia en silenci i amb vergonya, perquè segons la meva mare la culpable era jo. I jo només era una nena... Els anys van anar passant i, a la que vaig poder, vaig marxar d’aquella casa que no em deixava ser feliç. Amb els anys tot es va anar suavitzant, no conviure amb aquella persona semblava que havia curat les ferides, i amb el temps la relació va anar a millor. Però em vaig quedar embarassada i vaig tenir un nadó preciós, i amb la seva arribada van venir també les pors. No m’hagués imaginat que portava una motxilla que costava tant de carregar, pesada i esgotadora, que no em deixava dormir a les nits pensant que jo em podia convertir en el que havia sigut la meva mare per mi. Va ser aleshores quan vaig buscar ajuda i la vaig trobar amb la Laura, una gran professional, que em va fer obrir els ulls. Vaig poder treure les inseguretats que tenia sobre la meva persona i ara confio plenament en la meva capacitat de conduir la meva vida i prendre les meves decisions sense deixar-me influenciar pel meu passat. El procés va ser dur i difícil però li agraeixo profundament, perquè ara disposo de les eines per estar tranquil·la amb les meves decisions, que òbviament no inclouen el maltracte vers el meu fill.

 

 

18 Testimoni sobre la por

 

Tot va començar cap als 10 anys, i es va anar agreujant fins els 12. La nostra filla tenia por, una por exagerada i a moltes coses. Por a la foscor, a estar sola, a que als seus éssers estimats els passés alguna cosa greu... por a fer-se gran. I també pors mimetitzades dels que l’envoltem: por a pujar en ascensor, a les aranyes, a anar en vaixell o en avió, a les atraccions, etc, etc, etc...
Tots sabem que la por paralitza. No era capaç de quedar-se a dormir fora de casa, ni tant sols per les festes de pijama i dormia molt intranquil·la a la seva habitació. Durant una bona temporada va tornar a dormir a la nostra habitació, en un llit supletori. Ho passava molt malament quan calia fer alguna de les coses que l’aterrien. La vèiem patir i la família se’n ressentia.
Vam trobar la Laura a través de la mútua i vam acordar sessions conjuntes, dels pares sols i d’ella en solitari. L’experiència ha estat molt positiva. Ens ha ajudat molt a reflexionar sobre el problema que teníem, a trobar-hi els orígens i a buscar-hi solucions. Li ha ensenyat a tenir coratge per fer front a aquestes pors desmesurades i li ha transmès un missatge tranquil·litzador i desmitificador. Han estat necessaris uns quants mesos de tractament, però aquesta noieta ha aconseguit superar aquesta etapa tant dura per ella; ha anat endavant i ha decidit donar pas a l’adolescència. Benvinguda sigui amb tot el que som conscients que representa! Nosaltres n’estem molt orgullosos, ha fet una gran feina al costat de la Laura.
Gràcies Laura per acompanyar-nos en aquest procés!!

 

 

17 Testimoni d'un Trastorn Obsessiu Compulsiu

 

Imagina un pensament constant al teu cap. Una idea de la qual no aconsegueixes desprendre't. Facis el que facis aquell pensament et persegueix, t'ataca i envaeix tota la teva ment. Es filtra en qualsevol instant que vius. Et sents atrapat per tu mateix. Arriba un instant que s'ha aferrat tant a tu que penses que tot es redueix a això. O almenys això pensava.
Abans de saber que tenia un problema, la cosa que més por em feia, el que pensava que seria una de les pitjors coses que em podrien passar, era tenir quelcom que no funciones al meu cap. Aquest pensament formava part del que ja s'havia començat a formar: un toc.

Encara me'n recordo perfectament de l'angoixa i del patiment que vaig arribar a sentir en els pitjors moments. I encara recordo el dia que vaig decidir que necessitava ajuda. No recordo exactament com, però un dia vaig adonar-me que em rentava bastant més les mans del normal i que s'estaven començant a formar uns petits patrons (com no tocar els interruptors amb les mans) impossibles de no dur a terme, sota la idea que hi havia coses que estaven brutes. El dia que vaig decidir buscar ajuda em trobava en un món molt petit. Aquell dia havia hagut de marxar de casa d'una amiga perquè la meva ment em deia que tot estava brut. Eren tan forts aquells pensaments que vaig haver de marxar encara que sabia que no eren certs. Ha passat una mica de temps però recordo com si fos ahir que després de la primera sessió vaig sentir-me molt millor. Vaig treure tot el que tenia al cap des de feia temps. De fet, recordo que la Laura va dir-me que tot ho tenia molt pensat i efectivament no s'equivocava. En aquell moment no podia imaginar el viatge que estava a punt de començar i del que segueixo aprenent i creixent cada dia.

Tenia molts pensaments intrusius destructius a part dels pensaments respecte a la neteja. No podia parar de plantejar-me qüestions irrellevants, que l'únic que em provocaven era angoixa i tristesa. Em planteja molt si era una bona persona, si estimava de veritat o si la gent propera m'estimava realment. Respecte als pensaments sobre la neteja aquests eren molt forts. Així que em sentia constantment irritada i molt nerviosa a més d'esgotada. Intentava fer les compulsions d'amagat perquè tenia por de què la gent descobrís el que em succeïa. Havia deixat de donar la mà, de passar més estona amb la meva família, de tocar diners, de sentar-me en segons quins llocs, de fer coses per tota l'ansietat que se'm podia generar si se'm canviaven els rituals o per si no podia fer les compulsions...

Tots aquests pensaments fan tant de mal que et van deteriorant i l'únic que et generen és més ansietat, que aquest toc es retroalimenti i es faci més gran.
A les primeres sessions vaig analitzar, sense donar-li moltes voltes, el motiu pel qual havia generat aquest trastorn. He pogut adonar-me que en part és per la necessitat de tenir les coses sota control, que tot sigui perfecte i per la por a fer coses malament o equivocar-me. Molts d'aquests pensaments es van crear per no haver afrontat les coses.
Així que un dels primers treballs que vaig haver de fer un cop vaig entendre que era el que em passava era el d'apuntar tots els pensaments que m'insistien durant el dia. Al principi de la teràpia aquests eren del tipus “rentat les mans que has tocat la porta. Vés a seure a la cadira. Torna-te-les a rentar per si han quedat brutes. No agafis el llapis del terra que està brut. Rentat les mans que de tant pensar-ho potser ho estan. Vés a beure aigua. Rentat les mans que l'ampolla està bruta. No toquis la jaqueta dels altres que està bruta”. A més a més de les ruminacions. Aquesta va ser de les pitjor temporades que vaig tenir perquè em turmentaven durant tot el dia. D'altres treballs eren de relativitzar i de donar-me compte de l'absurd que arribaven a ser molts d'aquests pensaments. També aprendre a respirar per a poder disminuir la meva ansietat.

Després de quasi un any de tractament me n'adono que encara que el toc m'ha portat molta angoixa i patiment també m'ha donat quelcom positiu: a gaudir i a valorar les coses bones, a acceptar-me i a fer més cas del que vull realment. És una “lluita” que encara no ha acabat però val la pena seguir endavant.
En aquest any que ha passat, la meva vida ha donat un canvi gegant. Encara que segueixo amb el toc, aquest poc a poc es fa més dèbil. A més, el fet de patir toc m'ha ajudat a comprendre'm i a escoltar-me. A afrontar les situacions que sempre he evitat. Ara estic fent coses que no em veia capaç de fer quan no tenia el toc i encara menys amb ell.
El més fort de tot és que al principi era escèptica sobre estar millor. Recordo que més d'un cop havia preguntat a la Laura si algun dia deixaria de tenir els pensaments intrusius i les compulsions. He après que el toc està perquè li dono espai perquè hi estigui.

En aquest escrit hi ha molta tristesa i patiment viscut però també molta esperança.
Realment anar a teràpia m'ha canviat la vida. He guanyat més del que podia imaginar. Algunes vegades he sentit a dir que amb un trastorn o malaltia mental t'has de resignar a estar bé però ara sé que pots optar per estar millor del que estaves quan no tenies aquest trastorn. Ara sé que el valor que li donem nosaltres, les ganes i la voluntat que tinguem de seguir poden canviar-ho tot.

Gràcies a la Laura per fer que el meu món deixes de ser petit i fosc i es convertís en un món ple de llums. Ara m'hi sento a gust i el toc em molesta cada dia una miqueta menys. Moltes gràcies de tot cor.

 

 

16 Testimoni sobre les al·lèrgies

 

Sabes cuándo simplemente sales a tomar algo rápido y de vuelta a casa pero sin saber por qué se convierte en una de las mejores noches de tu vida sin haberlo planeado? Pues eso fue lo que me ocurrió a mí con Laura, fui a su consulta para tratarme una alergia y salí desde la primera sesión con un nuevo planteamiento y perspectiva de mi vida, y con la alergia controlada claro.

Preguntas que nunca te haces, respuestas que nunca buscas, planteamientos que nunca afrontas, la vida es tan cómoda como tú quieras que sea pero ante ciertas inquietudes es muy recomendable tener una guía como ella, por lo menos a mí me sirvió. Mi vida era tan cómoda que el sofá donde reposaba la estaba engullendo sin darme cuenta, con ella aprendí que comodidad no siempre es felicidad, al menos no para mí.

Resulta extraño que alguien de afuera te haga pensar la vida de con otra perspectiva, pero bien pedimos consejo por cosas más absurdas, y viendo el resultado la recomendaría sin dudarlo, no porque haya sido la luz en mi oscuridad sino por enseñarme donde está el interruptor para decidir cuándo es necesario encenderla o no. A veces la alergia vuelve a aparecer como si un monstruo acechara en la oscuridad, pero a diferencia de antes: enciendo la luz y desaparece

Moltes gràcies per fer el meu interior més útil, va bé tenir interruptors a totes les habitacions 

 

15 Testimoni sobre infelicitat

 

Nunca había acudido a una consulta psicológica. ¿Porqué iba a ir a contarle mi vida a un desconocido? ¿Quién iba a saber mejor que yo, como solucionar mis propios problemas?

Sin embargo, estaba en un punto de mi vida en el que no me sentía feliz. Era consciente de ello, pero no entendía el porqué. Me sentía angustiada, triste, infeliz…
Todos esos síntomas, me llevaron a refugiarme en mi misma, dejando pasar la vida a mi alrededor sin caer en la cuenta de era yo quien debía cambiar las cosas para que mejoraran. En aquel momento tenía miedo y no estaba dispuesta a tomar ninguna decisión que alterara esa maldita zona de confort, que nos atrapa con tanta facilidad.

Y pasan los días y las semanas y ves que la situación no mejora, sino que va a peor.
Como si de una casa de tratara, cuando dejas de cuidarla y mimarla, se deteriora.
Yo había dejado de cuidarme a mi misma: mis pensamientos, mis ideales, mis gustos, mis sentimientos…todos olvidados y deteriorados por el tiempo.
Así que lo comenté con una amiga y ella me recomendó acudir a una consulta psicológica. No tenía nada que perder y así que decidí ir.

Así conocí a Laura con quien me llevé una grata sorpresa al ver la profesionalidad con que abordaba cada situación, aportando una VISIÓN y PERSPECTIVA de las cosas que de otro modo no hubiera sido capaz de comprender y que resulta imprescindible para ver las cosas con claridad, entenderlas y cambiar lo que te lleva a estar mal.
Se convirtió en mi punto de apoyo durante un período de mi vida. Un período determinante, ya que fui capaz de tomar IMPORTANTES DECISIONES que cambiaron el rumbo de mi vida para mejor y ayudaron a que volviera a sentirme bien conmigo misma.

Sus sesiones me ayudaron a conocerme y a entenderme; el complemento de la homeopatía me ayudó a equilibrar mi ansiedad, mis pensamientos y mis acciones; y sus “ejercicios” siguen resultándome útiles para afrontar situaciones con mayor claridad.

A día de hoy, puedo decir que de todo aquello que me atormentaba cuando acudí por primera vez a la consulta de Laura, queda en un GRAN APRENDIZAJE. Si vuelvo a vivir una situación como aquella, sabré afrontarla. Pero lo mejor y lo más IMPORTANTE es que ahora tengo la TRANQUILIDAD de que si algún día me encuentro con otra situación que no me veo capaz de resolver (y seguro que si, porque en ello consiste la vida), ahora sé que tengo una alternativa, una opción, una guía que me ayudará a encontrar el camino mas adecuado para mí. 
Porque aunque todos tenemos capacidad suficiente para resolver nuestros propios problemas, con la ayuda profesional adecuada el resultado siempre siempre siempre será MEJOR. 
Gracias por todo Laura.

 
 

14 Testimoni sobre l'influència del passat

 

Antes de ir a visitarme con Laura, no era consciente de como necesitaba su ayuda para guiarme en el kaos que estaba sintiendo y sufriendo. Cuando llegue a su consulta no recuerdo muy bien como me presenté, pero lo que sí recuerdo es que me sentí bien y me transmitía paz y seguridad, me sentí arropada por ella. Tenía que entender como había llegado mi vida a esa tesitura, en la que me removía todo nuevamente, desde la infancia una infancia que nunca quise mirar ni recordar la enmascaré con muchas capas, para en el presente repetir nuevamente la situación. Ella me guio y me dio herramientas para entender todo y poder superar, gracias a ella entendí la sombra y acepte esta. Tome decisiones y hoy en día doy gracias por dejarme ayudar por otra persona, y sobre todo con una gran humanidad.

 
 

13 Testimoni sobre la fòbia a conduir, entre d'altres

 

Quan vaig conèixer a la Laura feia un temps que estava amb ansietat, bé, per a mi, estava i segueixo estant en un procés d’aprenentatge, i el qual el cos força amb l’ansietat per a trencar barreres, pors, i en definitiva, per a créixer i viure, de veritat.

Vaig entrar a la consulta desesperada, i sense entendre perquè hem sentia tant malament, tant físicament com emocionalment, cagada de por, vaja. Incapaç d’agafar el cotxe, estar sola a casa, sempre nerviosa i fugin dels llocs perquè no hem trobava bé. Estava molt bloquejada i anul•lada, tot pors.

La Laura hem va explicar que era això de l’ansietat, perquè passava, els símptomes físics. Va ser molt gran el pes que hem vaig treure de sobre. Ara entenia perquè hem trobava malament i, bé, també que no hem moriria pas d’això.

Amb les visites de la Laura, poc a poc, vaig anar identificant pors, barreres, i vaig anar agafant força i coratge per a enfrontar-me . 
Quan t’hi enfrontes, quan fas aquest pas, veus que no cal fer res més, simplement t’alliberes i segueixes, sense mes i sense gaire importància. 
Per a mi, el cos, el meu cos es molt savi, i avisa, dona senyals petits o grans amb símptomes físics, quan hi ha alguna cosa que no esta be a la meva vida, quan no m’estimo prou, o no em respecto. 
Es deixar-se ser, seguir a la vida.

Moltes gràcies Laura.

 

 

12 Testimoni del treball amb persones d'altres cultures

 

Vaig tenir una infància difícil que em va marcar per tota la vida. L’ansietat va ser una de les conseqüències d’aquesta època. Fins i tot a la meva adolescència vaig tenir algú de depressió. Una persona a que l’acompanyava la inseguretat, autoestima baixa, irritabilitat...etc. Durant uns anys vaig fer visites a psicòlegs i psiquiatres. Els resultats no eren tant eficaç. Només era prendre medicament però el problema de fons seguia igual.

Una vegada aquí, els ritmes de la vida i les exigències del treball van destapar una altre vegada tot el malestar. Anava als metges de capçalera , ja se sap, receptes i receptes de medicaments que no ajuden a solucionar a res.
Per una casualitat(o el destí) un dia vaig trobar un paperet que posa psicologia i homeopatia. Llavors vaig decidir de posar-me en contacta amb la Laura. A la primera sessió vaig descobrir una altre manera de veure el món . Era com donar la volta a tot el que pensava fins aquell moment. Els meus primers deures eren saborejar tranquil•lament el menjar, sentir l’ aigua sobre la pell quan em dutxava i respirar des del ventre. Tot i que tot això sembla senzill, per mi eren els primers passos de tronar a descobrir- me de nou. Vull dir tornar als ritmes que ens serenen.
La homeopatia ajuda però som nosaltres que hem de fer el veritable treball. En el meu cas em vaig donar compte que totes les circumstancia que generen ansietat no estan fora sinó dintre meu. Vull dir que estan en la meva ment. 
Ara puc gestionar-la d’una manera millor intentant controlar la ment, fent servir la respiració i sobre tot acceptar-la i no culpabilitzar-me. També una sensació que es va manifestar sobre tot vivint aquí, es sentir me inferior dels altres, sobretot a la feina. Amb la Laura vaig descobrir d’acceptar- me com soc i valorar també les coses que faig bé. Tot això em va portar a canviar la manera de relacionar-me amb els altres, sempre tenint en compte de quedar bé amb tothom i evitar la confrontació pel bé de mi mateix.

Gracies Laura per el teu tracta humà i sobre tot per iniciar-me en al camí...

 

 

11 Testimoni d'una muller

 

Mi experiencia con Laura fué muy buena. Yo tenía mucho miedo de que su respuesta a mi problema fuera q tenia q empezar de cero, cambiar de vida, llegue muy asustaba la 1a vez que me senté frente a ella...recuerdo cada una de mis sensaciones de aquel día, jeje.
Ella supo encontrar la esperanza y fuerza q yo habia ya lanzado al vacio. Me enkantó la forma libre y practica en que enfoco mi problema. Me devolvió las ganas d luchar por mi relación d pareja y como normalizo cuestiones que para mi eran una odisea. 
Con ella, mi cabeza trabajo, yo luche, vi mis fayos, entendí comportamientos... Laura me devolvió las ganas de volver a dejarme llevar, disfrutar sin estar continuamente midiendo, buskando fayos... Cambió mi chip con su frescura
y profesionalidad. Actualmente mi pareja y yo somos papis, y aunke nadie dijo q nada fuera facil, somos muy felices! Laura esta ahí, y se q voy a poder contar cn ella siempre. Cuando mi forma de ser me juega malas pasadas, pienso en ella y en todo lo q aprendí. Un petonet Laura!

 

 

10 Testimoni sobre la crisi dels 40

 

Hola a tots/es, 
La meva experiència amb la Laura ja fa un parell d’anys, vaig anar en un moment en que tothom podria dir, la crisi dels 40, però la realitat és que era una crisi que feia molts i molts anys, portava una motxilla massa grossa a sobre (i mireu que tinc les esquenes amples jajaja).

La Laura és aquella amiga (a qui pagues jajaja gustosament), a qui fa una pila de mesos que no veus, però nois/ies quan us retrobeu no pareu de xerrar (Laura consell: posa ampolles d’aigua a la saleta jajaja), potser penseu que això no és important, doncs jo crec que si, perquè us tinc que dir, que a ella se li expliquen tots els dubtes, secrets, sentiment, emocions, pors que de vegades a tu mateix t’amagues i si no sents aquest “fealing” no ets capaç d’obrir-te d’aquesta manera i sóc de les que penso que si vas a un psicòleg per més bo que sigui, si no t’obres i li expliques tot, poc podrà ajudar-te doncs l’estaríem enredant, no us sembla?.

Ufff no sóc d’escriure però quan començo no paro, a veure fa unes setmanes vaig torna a veure-la, ara vaig de tant en tant, doncs no puc tot el que m’agradaria i sé que hi ha persones que ara la necessiten més que jo. Juntes ens vam adonar dels canvis positius que he fet en aquest temps, el primer i més important acceptar-me tal com sóc, amb defectes i virtuts (mirar de millorar els defectes) això em feia sentir sempre culpable de tot ja que sempre veia els defectes i pensar que no feia res be, estimar-me cosa que no ho havia fet mai i que no negaré va a dies, això em generava unes inseguretats tremendes, qualsevol persona era millor que jo, no vull dir que ara sigui la persona més segura de mi mateixa, però no estic per sota de ningú, deixar d’exigir-me el 150% a mi i així de rebot deixar d’exigir-li als demes (en ello estoy), això sempre genera decepció perquè esperem dels demés coses que segurament no succeiran, si vols algú digueu-ho, no esperis que els demés actuïn com tu ho faries simplement perquè no són tu, evitaràs moltes decepcions, no sé si es tracta de perdonar els demés o més ve de perdonar-te a tu mateix, dir el que sents, el que penses i fer aquelles coses que t’aporten felicitat i el més important adonar-te de quan ets feliç, que tots tenim moments, tot això no vol dir que deixis de pensar en el demés i de participar en la seva felicitat, simplement és tracta de no carregar les seves motxilles, (sembla fàcil oi? doncs no ho és). Tots som com som i si volem que la gent ens accepti tal com som, comencem per acceptar-nos nosaltres i acceptar els demés de la mateixa manera, tots podem aprendre molt de la gent i la gent pot aprendre molt de nosaltres, mirem de relativitzar el que realment és importat de no enfadar-nos en excés i us ho diu una persona que és un llumí en potencia, en definitiva com diu una cançó que per a mi és el meu himne de cada dia “Si vols que t’estimin, T'has d’aprendre a estimar, Així tothom ho farà, I veuràs com el món canvia” ... Us la recomano “Dona-li a la vida una oportunitat de Manu Guix”

No us negaré tinc molt per aprendre i per millorar però amb els exercicis de respiració, concentració, etc (infinita paciència la de la Laura, ja que de 100 vegades que m’ho deia li feia i encara li faig cas 1/3 part), estic convençuda que de mica en mica aconseguir ser millor persona

 

09 Testimoni sobre la bulímia

Des de fa molts anys pateixo de bulímia degut al maltractament dels meus pares. L'ansietat que em provocava aquest maltractament ha fet que hagi estat molt a prop de tenir greus problemes de salut. Al principi, els psiquiatres em medicaven per tal de poder dormir, cosa que m'era impossible, i portar una vida mínimament normal, però aquesta no era la sol·lució. Tot i que anava al psicòleg i allà em desfogava, mai sortia satisfeta; sempre sortia amb la sensació que no havia avançat. El fet de voler canviar de mètode em va portar fins la Laura. Ja fa anys que provo tècniques alternatives per a tota mena de problemes de salut i la idea de fer el mateix en l'àmbit psicològic m'animava. Amb la Laura no era només desfogar-me, sinó realment buscar sol·lucions, alternatives, i valorar els avenços que havia fet fins llavors i els que estava fent. No es tractava de pastilles i més pastilles, ni de fer-te pensar una vegada i altra en la sol·lució miraculosa (perquè no n'hi ha); es tractava d'adonar-te de la força que tens i de veure sempre les coses positives i animar-te a seguir i a aconseguir més metes viables. Tot i que encara em queda molt de camí a recórrer, la feina de la Laura, la seva professionalitat, ha estat inestimable. Sempre agrairé haver tingut la bona idea de cercar una via alternativa.

 


08 Testimoni sobre l'ansietat i el treball combinat amb psicologia i homeopatia 

Després de molts anys de passar-ho malament em vaig adonar que necessitava ajuda per poder superar el meu problema. Jo era de les que no creia ni en psicòlegs ni en homeopatia però desesperada vaig decidir a provar-ho i va ser una decisió que m’ha canviat la vida. Des de feia uns anys que patia problemes d’ansietat amb crisis fortes cada dos per tres. La solució dels metges era empastillar-me amb calmants segons ells per estabilitzar-me però l’única cosa que feien era estar tot el dia adormilada, em generaven dependència i no em solucionaven el problema.

La meva única experiència amb un psiquiatre va ser desastrosa amb pastilles i mes pastilles un altre vegada, que em van arribar a provocar fins i tot una petita depressió. Em deia que no començaríem amb teràpia fins que primer m’estabilitzés. Vaig estar dos mesos prenent pastilles fins que pel meu compte vaig decidir deixar-ho i provar amb la homeopatia. Vaig aconseguir millorar bastant, em calmava l’ansietat sense efectes secundaris tot i que el problema encara hi era. Vaig anar tirant endavant un temps amb la homeopatia però seguia patint crisis fortes. Continuaven les pors i el patiment constant a que m’entrés ansietat en qualsevol moment. Va ser aleshores en una de les meves crisis quan vaig decidir tornar a provar desesperada amb un psicòleg. Tenia clar que no volia mes pastilles. Vaig començar a buscar per Internet i va ser quan vaig trobar a la Laura.

Em va cridar molt l’atenció el concepte de psicologia i homeopatia combinada, i tot i no estar convençuda del tot vaig decidir tornar a provar. Ara me’n adono que va ser la millor decisió que vaig prendre. En poques sessions ja notava un canvi. No va ser fàcil perquè jo no hi creia gaire després de les meves experiències anteriors però mica en mica gairebé sense adonar-me’n cada cop estava millor i molt abans del que jo em pensava. Segons la meva experiència la psicologia combinada amb homeopatia té molts avantatges i molts bons resultats perdurables en el temps. Ara disposo d’eines molt útils per enfrontar-me a moltes situacions. Actualment l’ansietat ja no forma part de la meva vida!!

 


07 Testimoni de treball i evolució personal 

Me encontraba en un agujero profundo y negro después de una relación de 5 años, que me anulo como persona, me volví una persona triste, sin ganas de nada y que no dejaba de culparse por todo lo que le pasaba. Perdí a mis amigos, me volví insegura, triste, tímida... lloraba por cualquier cosa, tenia insomnio, me sentía sola, desubicada... Fue aquí cuando empecé a tomar decisiones, y la primera fue dejar a la que era mi pareja y volver a mi vida, volver a ser feliz, a confiar en mi, a pensar por mi sola... justo después me quede sin trabajo, tuve un accidente, volví a vivir a casa de mis padres y todo se me hacia un mundo, quería marcharme del pueblo donde he nacido y crecido para dejarlo todo y huir sin mirar atrás. Fue aquí cuando me di cuenta que no podía huir, que no era la solución, y gracias a una amiga acudí a Laura. En las primeras sesiones, lloraba sin poder explicarme apenas, pero después de varias sesiones y de la homeopatía, todo empezó a cambiar. En cada sesión me sorprendía de lo que sin darme cuenta me entristecía y me comía por dentro desde muy pequeña, poco a poco empecé a entender que había mucho trabajo que hacer y que no podía presionarme. Con esfuerzo y gracias a las técnicas de Laura, he recuperado mucha confianza, no padezco insomnio, ya no me preocupo por las pequeñas cosas, he llegado a perdonar mi pasado y a mirar hacia delante, he aprendido a valorarme, he perdido mi timidez, he ganado nivel de vida, me he unido a mi familia como nunca antes, he aprendido que todo depende de mi, y que si me levanto con una gran sonrisa cada mañana, todo es mucho más fácil, he aceptado la soledad y aun que me queda trabajo por hacer, puedo decir que he recuperado parte de mi vida.

 


06 Testimoni del treball amb els pensaments 

Quan vaig anar a la consulta de la Laura va ser per què hi havia determinats temes que periòdicament m’obsessionaven. Tot i tenir aquesta consciència de no estar bé també em sentia amb forces per afrontar-los i intentar solucionar-los.

El que destacaria de la consulta de la Laura és per un costat la proximitat de tracte, el fet que les sessions no fossin amb un ambient de transcendència i de forma general “el bon rotllo” però alhora la sensació d’estar davant d’una professional que et va encaminant i et va ajudant per solucionar el teu problema.

Respecte la teràpia els primers temps em van servir per un costat desfogar-me i per un altre costat per analitzar les coses / situacions que m’havien passat i que em passaven i que m’obsessionaven. Poc a poc la Laura em va anar introduint en “no quedar-me fixat en un tema”, en no pensar en aquell tema que m’obsessionava i això és el que destacaria més de la teràpia. Penso que funciono de forma molt mental i que analitzar les coses té un cert sentit però té un límit. Un cop has fet l’anàlisi que toqui és convenient no quedar-te fixat en el pensament. Ella em va ensenyar que això és un aprenentatge d’un hàbit. A l’actualitat estic molt millor i de forma més o menys constant vaig treballant en no quedar-me fixat en pensaments / sentiments.

Fa molts anys jo havia fet teràpia psicoanalítica que em va ajudar en certs aspectes però estic molt més content de la teràpia amb la Laura. Com deia abans l’anàlisi de situacions i del passat té un límit. També em trobava en un ambient molt més seriós i l’experiència més recent m’ha ensenyat que es pot fer teràpia sense estar en un ambient transcendental.

 


05 Testimoni sobre la depressió 


Yo era de esas personas que se podían considerar normales , tenía un buen trabajo y una familia, mis jefes confiaban en mi capacidad de negociación para llevar adelante ciertas partes claves de la empresa. Los primeros signos de la depresión que sufriría después comenzaron poco antes que abriera mi propia empresa, en poco menos de un año me convertí en un individuo que no salía de casa, ya no tenía familia, padecía insomnio, había desarrollado diversas fobias y el fantasma del suicidio me rondaba constantemente. Después de pasar este episodio grave decidí retomar mi vida pero ya no tenía fuerza, había perdido la capacidad de soportar la frustración, lloraba ante el mínimo problema, y si bien continuaba con mi empresa lo mejor que podía, había perdido la capacidad de negociar y el trabajo se me acumulaba, lo que me producía angustia metiéndome en innumerables círculos viciosos (no me gusta la idea de la pescadilla mordiéndose su propia cola).

Pasé por un par de psicólogos con resultado nulos, lo primero que hicieron fue recetarme antidepresivos, cosa que es contraria a mis convicciones, lo segundo que buscaban era intentar profundizar en las razones de la depresión y movilizar temas dolorosos para lo que no estaba preparado, ya que mi estado mental no me lo permitía, así que decidí dejar de lado por un tiempo cualquier contacto con un psicólogo, médico o chaman.

Cuando comencé a notar los primeros síntomas de lo que podía ser una recaída decidí volver a la vía del psicólogo. Elegí la consulta de Laura porque era quien tenía su oficina más próxima a mi casa. Durante la primera visita me explico que ella trabajaría sobre los aspectos conductuales y menciono lo de la homeopatía, cosa que simplemente ignore, mi desconfianza hacia ella era de un 200% dando por descontado que iría un par de sesiones y luego lo dejaría.

Cuando comencé la terapia mi estado era tal que iba a mi sitio de trabajo y me sentaba a esperar a que llegara la hora de ir a comer mientras me maldecía por no hacer mi trabajo (trabajo por mi cuenta), padecía insomnio, terrores nocturnos, ataques de ansiedad y sobre todo un gran temor a volver a recaer en depresión grave y si bien tenía en mi casa los antidepresivos recetados por el médico de cabecera, (eran para dar el manotazo del ahogado), solo estaba tomando triptófano para lograr dormir 3 o 4 horas por día...en el coche ya que tenia fobia de dormir en una habitación normal o en una cama.

Comenzamos el tratamiento dos veces por semana y la primera acción que tomo fue la de contenerme en todos los aspectos que pudo, tanto en lo personal como en lo laboral, no era que hacia mi trabajo pero me ayudaba a organizarme con las tareas semanales, lo que rompió esos círculos viciosos, después de mucho tiempo sentí que alguien me ayudaba a soportar el peso que significaba en ese momento la vida .Si bien insistió en que tomara medicación, respeto mi decisión contraria (esta situación se repitió durante el año que duro el tratamiento).

El segundo plan de acción fue trabajar para terminar con las fobias los miedos, los ataques de ansiedad y sobretodo el insomnio. Me enseño que existen otros puntos de vista para resolver problemas, me explico ejercicios de respiración y me sirvió de inspiración para desarrollar mis propios mecanismos de gestión de las emociones.

Soy escéptico a cualquier tratamiento alternativo pero al sentir a mi psicóloga involucrada con mi problema termine aceptando la medicación homeopática, no podría dar una opinión sobre sus efectos positivos ni negativos en mi tratamiento ya que no he llegado a sentir que tuviera ningún impacto destacable, ni siquiera en lo económico, ya que es muy barata.

En seis meses de terapia pase de dormir dos o tres horas diarias a seis u ocho, de tener fobia a dormir en una cama a poder tener mi propia habitación, aprendí a identificar y alejarme de las situaciones que me provocaban ansiedad.

Hasta aquí y resumiendo hubo tres cosas que fueron fundamentales en este tratamiento, la primera el respeto a mis convicciones y sentimientos, nunca me impuso nada aun cuando podría haberlo hecho, la segunda la contención genuina de persona a persona y la tercera aplicar un tratamiento según la necesidad del individuo y no aplicar una receta pre fijada tal y como ya lo habían intentado otros psicólogos. La clave de todo esto fue el respeto, la vocación de servicio y el tener la inteligencia la sensibilidad.

La segunda mitad del año seguimos trabajando para profundizar lo aprendido al principio pero al notar una mejoría en mi estado, comenzamos a hacer hincapié sobre aspectos personales que removían situaciones pasadas dolorosas como las relaciones familiares y de la vida en general.

Después de un año de haber dejado la consulta me he sometido a una evaluación psiquiátrica externa con buenos resultados, he recuperado la relación con mi hija y aun en un tiempo difícil en el plano laboral por la situación económica he podido mantenerme trabajando por cuenta propia. Sé que lo de la depresión es un tema crónico que siempre estará allí y que debo estar alerta para no dejar que aflore pero tengo la confianza en todas esas herramientas que he aprendido en ese año de tratamiento para lograrlo pero lo más importante es que después de todo lo dramático que implica la depresión y en contra de la opinión del psiquiatra, de algún psicólogo y de familiares, no me he convertido en un discapacitado que debe tomar medicación de por vida.

 


04 Testimoni d'una dona emprenedora 

No se m’acut millor dia que la diada de Sant Jordi per convertir el testimoni d’ algú que ha començat el seu camí envoltada de flors. Gràcies a tots els que em deixeu formar part d’aquests moments de les vostres vides tant importants i Feliç Sant Jordi a tothom!!!!

Hace poco más de un año, tuve que tomar una de las decisiones más importantes de mi vida.

Continuar con mi trabajo de los últimos 25 años en la Empresa Familiar ó dejar esa estabilidad y emprender mi propio proyecto, algo que siempre me había hecho ilusión y que últimamente se había convertido en una "obsesión".

Quería dedicarme al mundo de las flores. Tenía claro lo que quería y cómo lo quería, y me ilusionaba, pero a la vez estaba muy triste por todo lo que dejaba.

Yo ya había tomado la decisión, ya me había marcado unos tiempos y sabía cual era mi objetivo, pero mi obsesión entonces era no hacer daño a mi familia, sobre todo a mi madre, sabía que se iba a disgustar cuando se enterase, quería quitarme ese sentimiento de culpa que tenía y hacer las cosas de tal manera que nunca me pudiese reprochar nada a mi misma.

Hacia semanas que me sentía mal, estaba muy triste y tenía la sensación de que les abandonaba, no me podía quitar ese sentimiento y fué entonces cuando asesorada por mi pareja, decidí buscar ayuda fuera.

Primero fuí a mi médico de cabecera y al verme así, me recetó anti-depresivos. Ni se me ocurrió tomarlos, no quería ir medio drogada, yo lo que quería era quitarme la pena, afrontar la situación con fuerza y coraje y sentirme bien para poder explicarles lo que sentía a mi familia y a la Empresa.

Entonces, buscando por internet, encontré a Laura, psicólogo homeópata, era perfecta para mí, justo lo que necesitaba. Siempre he confiado en la homeopatía y me parecía una buenísima combinación médica.

Y allí que fuí, me sentí tranquila y a gusto desde el primer momento. Me dio confianza y cariño y me hizo sentir muy cómoda para explicarle mi vida. Las primeras sesiones me las pasaba llorando, pero me fueron más que bien para ordenar todo lo que llevaba dentro. Así poco a poco pude ir preparando mi despedida ante mis compañeros de toda la vida y reforzarme para afrontar mi futuro con ilusión y optimismo.

Y así fué, después de varias sesiones y algo de homeopatía, me sentía fuerte, me hizo ver que merecía esa oportunidad, que era capaz de hacerlo y lo más importante, ya no tenía ese sentimiento de culpa hacía los demás.

Llegado el momento, hice público mi deseo, y tuve el apoyo y el cariño de toda mi familia y compañeros desde el primer día. Sabían que era mi sueño de toda la vida y se alegraban por mí al ver que había llegado el momento y que lo iba a poder ver cumplido.

Hoy, un año después, puedo decir que fué una de las decisiones más importantes (por no decir la que más) difícil y dolorosa que he tenido que tomar pero a la vez ha sido lo más gratificante y satisfactorio que me ha pasado a nivel laboral. Me siento realizada, me apasiona lo que hago y soy feliz con mi nuevo trabajo. Qué más se puede pedir?

Gracias Laura, gracias por haber sacado lo mejor de mí y haberme ayudado a afrontar la situación con tanta tranquilidad, ilusión y seguridad.

"El Mundo está en las manos de aquellos que tienen el coraje de soñar y correr el riesgo de vivir sus sueños." — Paulo Coelho

 


03 Testimoni d'una mare 

Respeto profundamente la psicología aunque siempre he sido un poco reacia a la misma, no porque no la crea efectiva, sino porque pienso que en ocasiones es algo “lenta”.

Mi hija de 12 años, empezó a manifestar una serie de “tics”, que en poquísimo tiempo fueron en aumento, de tal modo que limitaban su día a día, a la hora de comer, de hacer los deberes, etc. Y que no dejaban que se relajara en ningún momento, ni siquiera durmiendo.

Busqué un psicólogo de inmediato, pero en realidad lo que yo quería era algo “rápido” puesto que nos angustiaba su situación. Me decantaba por llevarla al homeópata pero al mismo tiempo sabía que necesitaba también un psicólogo así que busqué a alguien que compaginara ambas terapias, y el resultado fue espectacular y rapidísimo. Por otro lado, mi hijo de 16 años, se encontraba el pasado año terminando la ESO y sin saber por que camino decantarse en torno a sus estudios, estaba muy perdido respecto a este tema, en muy poco tiempo, consiguió centrarse y elegir por sí mismo, y con la homeopatía también le tratamos su alergia que mejoró considerablemente.

Por mis experiencias personales, recomiendo combinar ambas terapias, puesto que cuantas más herramientas tenga el terapeuta a su alcance, más efectivo es el tratamiento.

 


02 Testimoni sobre les pèrdues i el dol 

Tengo 39 años. Soy una mujer felizmente casada, con un hombre que me quiere y respeta como nadie antes lo había hecho. Tenemos un hijo, el amor de mi vida!

La convivencia aunque no siempre fácil, siempre hemos intentado mantener una buena armonía de pareja y también familiar a través de la comunicación, respeto mutuo, comprensión y mucho amor!

La razón por la que acudí a la consulta de Laura es porque en el 2010 tuve mi primer aborto.

Fue durísimo porque ya estaba de casi 4 meses cuando nos confirmaron en el hospital de que había que interrumpir el embarazo, la niña que llevaba tenía Síndrome de Edwards. Este síndrome parece no ser compatible con la vida, por eso no se conocen casos. Nos dijeron en el hospital que Amy (ya le habíamos puesto nombre) tenia los días contados. Muchas deformidades físicas.

Todo esto ocurrió justo el 21 de diciembre, cuando me provocaron la interrupción. Nunca olvidaré esta fecha. Ni que decir tiene esas Navidades se destacaron por la tristeza, rabia, dolor y culpa.

Me vine abajo. Mi madre fue quien me recomendó hablar con Laura. Necesitaba hablar con alguien objetivamente. Con la familia es muy difícil y a veces imposible, las emociones son fuertes y podemos hacernos daño mutuamente. Me ayudo muchísimo poder expresar que sentía sin temor a ser juzgado. Combinándolo con la homeopatía me hizo sentir mejor, lloraba cada vez que hablaba con Laura, algo que no me permitía en casa.

La homeopatía suavizo los sentimientos tan negativos que yo misma albergaba. Me ayudo a exteriorizarlos, comprenderlos y deshacerme de ellos. Por que yo sola solo me flagelaba. Todo era culpa mía, así lo sentía.

Estos sentimientos volvieron con más fuerza aún ya que volvimos a intentarlo al año siguiente y aunque no me costó quedarme embarazada, volví a perderlo cuando ya estaba de 7 semanas. Fue en esta época cuando sentí más rabia que nunca, la homeopatía aquí fue justo lo que necesitaba, ya que no podía dormir. Ahora veo que estaba deprimida, pero no me daba cuenta.

Tenía el amor de marido mi hijo y eso evito que me hundiera completamente.

As que con mucha esperanza y rechazo de que no podría ir mal una tercera vez, lo volvimos a intentar en el 2012. Con el mismo resultado del año interior. A las 8 semanas tuve otro aborto natural. Nunca había sentido tal injusticia, rabia y culpa. Entonces me negué llorar, nada servía de nada y nada parecía tener sentido (soy profesora de yoga y la meditación puede curar muchas heridas emocionales y psíquicas).

Ese año tuve que hablar con Laura más a menudo! Me estaba hundiendo y arrastraba a mi familia. Fue uno de los años más duros de mi vida!

Gracias a las sesiones con Laura he podido volver a levantarme y también mirarlo todo con más perspectiva. Sin culpas y sentimientos nefastos, que solo provocaban dolor, a mí y a los míos.

Soy una mujer entera y feliz y segura de mi misma. Gracias al apoyo y el amor de mi familia, mi fuerza de voluntad y fuerza espiritual; las sesiones con Laura, porque me ayudo a ver la luz cuando solo veía oscuridad y la homeopatía para limpiar mi mente, cuerpo y alma. Creo que todos tendríamos que hablar con alguien objetivo para darnos cuenta de muchas cosas que tenemos que trabajar en esta vida!

01 Testimoni sobre el treball amb l'ansietat 

Com et pot canviar la vida només amb les persones i les eines adequades. Recordo que fa cosa de mig any em trobava perduda, descontrolada, incapaç de gestionar els meus pensaments, sentiments, nervis, etc. Feia molt de temps, anys millor dit, que intentava trobar la manera de vèncer l’ansietat que creixia per qualsevol cosa, deixant-me incapaç de viure el dia a dia feliçment i no poder avançar amb nous reptes ni noves emocions de la vida per pors, i inseguretats.

Però vaig trobar la llum, vaig veure el camí el dia que vaig decidir començar la teràpia amb la laura, la meva psicòloga homeòpata.

Vaig començar a millorar des del primer dia, perquè ja des del primer moment vaig entendre què era el que em passava, recordo que a la primera sessió em va donar uns fulls amb tot la informació necessària per entendre què és l’ansietat, cosa que mai ningú no havia aconseguit explicar-me del tot bé, i per tant això ja crea una incertesa i una por extra a les que un té, per mi aquesta informació va ser un regal extraordinari, una relíquia, una porta que em portaria al benestar i a partir d’aquí em va ser molt més fàcil aplicar les explicacions i les respiracions que ella em va donar i ensenyar.

Mica en mica vaig anar eliminant l’ansietat i realment era tant satisfactori per algú com jo, tant desconfiada i poruga, veure aquests canvis tant significatius i tant ràpids.

Progressar de seguida em feia sentir tant bé, contenta, orgullosa pel treball que feia i pels beneficis que en treia.

Ara ja no tinc ansietat, visc amb calma i disfrutant de cada moment de la vida, no sento la respiració entretallada i per fi puc viure experiències que abans no hagués pogut afrontar.

Ara és més fàcil veure el costat positiu de les coses, tenir més paciència, racionalitzar les pors, i analitzar les coses amb la ment oberta i calmada, posar esperança i bona expectativa a les decisions, sobretot en les situacions incertes.

Amb tot això es basa la meva experiència, després de buscar i lluitar, per fi vaig trobar la clau per obrir la porta i alliberar aquella forma de vida que em consumia i no em deixava avançar.

Aprofito per donar-te les gràcies Laura per ajudar-me a canviar, m’has ensenyat a caminar de nou quan ja no recordava com fer-ho.

Espero poder seguir treballant les petites coses que encara em queden i aprendre el que calgui per millorar.

Psicòloga i Homeòpata Laura Esquís

Psicòloga col·legiada nº 18043

 

Telèfon 

691231474

 

Sant Celoni
Plaça de la Vila, 6 1r 1ª

 

Barcelona

Plaça Gal·la Placídia, 10-12 5è 2ª 

FFGC Gràcia / Metro Fontana

 

Correu electrónic 

lauraesquis@gmail.com

Mútues

 Xarxes socials

Versión para imprimir Versión para imprimir | Mapa del sitio
Psicologia i Homeopatia / Psicología y Homeopatía Laura Esquís (nº col·legiada 18043) Barcelona i Sant Celoni Tel. 691 231 474